Article escrit per Jordi Bosch (CREAF) i Iraima Verkaik (CREAF)
Els insectes pol·linitzadors
La pol·linització consisteix en el transport de grans de pol·len des de les anteres d’una flor fins a un estigma. Un cop dipositat a l’estigma, el gra de pol·len forma un tub pol·línic per on passen les gàmetes masculines fins arribar a l’ovari, on té lloc la fusió amb l’òvul (fecundació), desencadenant la formació de la llavor i el fruit. Aquest transport de pol·len pot produirse de diferents maneres. En algunes plantes, com per exemple els pins, els roures, les alzines i els cereals, el pol·len és transportat pel vent, però en moltes altres plantes, que sovint fan flors vistoses, el pol·len és transportat per animals. Als tròpics (i de vegades en sistemes insulars), algunes plantes són pol·linitzades per rèptils (llangardaixos), ocells (per exemple, els colibrís) i mamífers (per exemple, alguns ratpenats). En general però, i sobretot en zones temperades, els principals pol·linitzadors de la majoria de les plantes són insectes. Passejant per un prat subalpí a l’estiu o per una brolla mediterrània a la primavera, ens adonarem ràpidament de la gran diversitat d’insectes que visiten les flors. Veurem, sens dubte, abelles, però també altres himenòpters, com ara vespes i formigues, així com alguns escarabats (coleòpters), mosques (dípters) i papallones (lepidòpters) (fig. 1). És important tenir en compte que qualsevol d’aquests grups és molt divers en si mateix. Per exemple, a la península Ibèrica hi ha més de 1.100 espècies d’abelles, unes 230 de papallones i unes 750 d’escarabats florícoles (Ortiz-Sánchez et al., 2018; Stefanescu et al., 2018). El que tenen en comú tots aquests insectes és que s’alimenten de pol·len i/o de nèctar i, passant d’una flor a una altra, transfereixen, de manera accidental, grans de pol·len.
No tots els insectes que visiten una flor són igualment eficaços com a pol·linitzadors. Alguns transfereixen grans quantitats de pol·len per visita, mentre que altres en transfereixen pocs (o de vegades cap). L’eficàcia d’un pol·linitzador depèn de molts factors (Roquer-Beni et al., 2022). Els pol·linitzadors grans solen ser més eficaços que els petits i les visites llargues solen transferir més pol·len que les visites curtes. Sovint, els insectes que recol·lecten pol·len són més eficaços que els que recol·lecten nèctar. Cal tenir en compte, però, que la transferència de pol·len no depèn només del pol·linitzador sinó també de la planta. Un pol·linitzador pot ser poc eficaç en una planta però molt eficaç en una altra. A més a més, fins i tot un pol·linitzador poc eficaç pot arribar a transferir quantitats importants de pol·len si visita moltes flors.
Importància de la pol·linització per insectes
La pol·linització és un procés clau en la reproducció sexual de les plantes i per tant per al funcionament dels ecosistemes terrestres. A escala mundial, prop del 90% de les plantes angiospermes (més de 300.000 espècies) depenen, en més o menys mesura, dels pol·linitzadors per a la seva reproducció sexual (Ollerton et al., 2011). Per tant, un declivi generalitzat de pol·linitzadors afectaria l’èxit reproductiu de moltes plantes i transformaria els ecosistemes terrestres de manera radical. L’abundància de moltes plantes disminuiria i algunes, fins i tot, podrien extingir-se. Això comportaria un empobriment de les comunitats de plantes i una dominància de les espècies que tenen menys dependència dels pol·linitzadors, com ara les pol·linitzades pel vent o les que tenen mecanismes de reproducció asexual. Davallades en l’èxit reproductiu de les plantes pol·linitzades per insectes afectarien de manera directa els animals que en depenen, sobretot els que s’alimenten de fruits i llavors. Per tant, en última instància, els pol·linitzadors són fonamentals per garantir l’estabilitat de la xarxa tròfica que es construeix al voltant de les plantes.
Els insectes pol·linitzadors proporcionen, a més a més, un servei ecosistèmic de gran importància per als humans, ja que contribueixen de manera decisiva a la producció agrícola. Dels principals conreus del món, un 75% depenen en més o menys grau de la pol·linització per animals, principalment insectes, per a produir fruits i llavors (Klein et al., 2007). Aquest grau de dependència es mesura com el percentatge de producció que es perdria en absència de pol·linitzadors. Entre els conreus pels quals els pol·linitzadors són essencials (grau de dependència del 90-100%) trobem el cacau, el meló, la síndria, la carabassa, el kiwi i moltes varietats d’ametller. Altres conreus, entre els quals la majoria dels arbres fruiters i molts conreus d’horta, com ara el cogombre, l’albergínia, les maduixes, o extensius, com ara la colza i el gira-sol tenen un grau de dependència més baix, però també important (Klein et al., 2007; FAO, 2020). Per últim, cal destacar que la pol·linització per insectes és essencial per a la producció de llavors de molts cultius farratgers, com ara l’alfals o el trèvol.
Els conreus que depenen dels pol·linitzadors representen un 35% de la producció mundial. Per tant, a grans trets, podem dir que una tercera part del que mengen prové de la pol·linització per insectes. La resta la componen cereals i conreus d’arrel que no depenen dels pol·linitzadors per a la seva producció. El valor econòmic de la pol·linització per insectes s’estima entre 235 i 577 mil milions de dòlars anuals i la conca mediterrània és una de les regions del planeta més beneficiades per aquest servei ecosistèmic (Galai et al., 2009; IPBES, 2016). A més a més del valor econòmic, és important tenir en compte que molts dels aliments provinents de conreus pol·linitzats per insectes, com ara les fruites i hortalisses, són especialment rics en vitamines, minerals i certs antioxidants, elements essencials per a una nutrició saludable (Eilers et al., 2011). Una disminució d’aquests productes en la nostra dieta humana podria comportar greus carències nutricionals i un augment de certes malalties (Chaplin-Kramer et al., 2014).
Per què és important la diversitat de pol·linitzadors?
Continuant amb la nostra passejada per un prat subalpí o per una brolla mediterrània, i fixant-nos en els insectes que visiten les diferents espècies de planta per separat, veurem que la gran majoria reben visites d’un grup molt variat de pol·linitzadors. Contràriament a la visió que tradicionalment s’ha tingut dels sistemes de pol·linització, la majoria de plantes de les nostres latituds són generalistes i reben visites no només de diversos pol·linitzadors sinó també de pol·linitzadors de diferents ordres amb trets biològics molt diferents. A la brolla del Parc Natural del Garraf, una espècie de planta rep, de mitjana, visites de 30-40 espècies de pol·linitzadors (Bosch et al., 2009). Aquestes xifres ens poden portar a pensar que els sistemes de pol·linització són molt redundants i que per tant la pèrdua d’algunes espècies de pol·linitzadors no tindria grans conseqüències per a les plantes. En realitat, però, la diversitat de pol·linitzadors és fonamental per garantir nivells adequats i estables de la funció pol·linitzadora.
Cada espècie de flor té unes característiques morfològiques i funcionals, com ara l’època de floració, la mida i forma de la flor, la disposició dels estams i els estigmes que condicionen la seva pol·linització. Tal com hem explicat més amunt, no tots els pol·linitzadors són igual d’eficaços i un pol·linitzador pot ser poc eficaç per a una espècie de flor, però molt per a una altra. Per tant, diferents pol·linitzadors fan funcions complementàries i cap pol·linitzador, per molt abundant que sigui, pot assegurar nivells de pol·linització adequats per a totes les plantes. Només una comunitat de pol·linitzadors diversa pot garantir un bon servei de pol·linització generalitzat (Albrecht et al., 2012; Fründ et al., 2013). La complementarietat també es posa de manifest quan considerem els pol·linitzadors d’una sola espècie de planta. Per exemple, alguns pol·linitzadors són més actius al matí i un altres a la tarda de manera que tots dos contribueixen de manera complementària (Blüthgen i Klein, 2011). Per últim, cal tenir en compte també la importància de la redundància en l’estabilitat del servei de pol·linització. Com en qualsevol altres organismes, les poblacions de pol·linitzadors poden experimentar grans fluctuacions entre anys. En una comunitat de pol·linitzadors poc diversa, la davallada d’una espècie pot afectar molt negativament els nivells de pol·linització, mentre que en una comunitat rica, altres espècies poden compensar aquesta pèrdua (Blüthgen i Klein, 2011). Aquests dos mecanismes, la complementarietat i la redundància, expliquen que diversos estudis hagin trobat una relació positiva entre la diversitat funcional dels pol·linitzadors i els nivells de pol·linització en sistemes agrícoles (Hoehn et al., 2012; Woodcock et al., 2019; Roquer-Beni et al., 2021). En definitiva, la diversitat de pol·linitzadors és fonamental per garantir el bon funcionament dels ecosistemes i assegurar l’estabilitat al servei ecosistèmic de la pol·linització dels conreus.
Pèrdues de pol·linitzadors
Un nombre creixent d’estudis demostra que les poblacions d’insectes en general i les de pol·linitzadors en particular han declinat molt significativament al llarg dels últims cent anys (Biesmeijer et al., 2006; Bartomeus et al., 2013; Burkle et al., 2013; Ollerton et al., 2014; Zattara i Aizen, 2021). Aquests estudis, realitzats sobretot a Europa i Amèrica del Nord, han detectat davallades sobretot en papallones i abelles i, en menor grau, en sírfids. És important destacar que els declivis no afecten a totes les espècies per igual. Per exemple, en el cas de les abelles, les espècies de mida corporal gran, les de trompa llarga i les que tenen un alt grau d’especialització, tant d’hàbitat com de dieta, són les més afectades (Biesmeijer et al., 2006; Bartomeus et al., 2013; Bommarco et al., 2012). Aquesta relació entre trets biològics i declivis condueix a un empobriment de la diversitat funcional i a una homogeneïtzació biòtica que pot posar en perill la funció pol·linitzadora de la comunitat, tal com hem explicat més amunt.
A Catalunya, l’únic grup d’insectes pol·linitzadors pels quals es disposa d’informació sobre tendències poblacionals són les papallones diürnes. El monitoratge al llarg de les darreres tres dècades d’un gran nombre de poblacions en el marc del CBMS (Catalan Butterfly Monitoring Scheme; www.catalanbms.org) mostra declivis en un 70% de les espècies i confirma les tendències negatives detectades a escala europea i global (Stefanescu et al., 2011; Melero et al., 2016; Colom et al., 2022). De manera semblant al que passa amb les abelles, les papallones que es comporten com especialistes d’hàbitat o de dieta són les que han patit declivis més forts (Herrando et al., 2016; Colom et al., 2022).
Quines són les causes d’aquestes pèrdues?
Les causes que hi ha al darrera dels declivis dels pol·linitzadors són múltiples, però a grans trets coincideixen en les diferents àrees geogràfiques estudiades i es relacionen molt directament amb el fenomen del canvi global, que inclou tant el canvi recent en els usos del sòl i el paisatge, com el canvi climàtic.
Intensificació agrícola
Un dels màxims exponents del canvi d’usos del sòl ha estat la intensificació agrícola, caracteritzada per un aprofitament més intensiu del territori, un augment de la mida dels camps de conreu, la tendència al monocultiu i l’ús de fertilitzants i plaguicides químics (Potts et al., 2010). Aquest procés comporta la disminució i destrucció dels marges dels camps i la desaparició d’hàbitats seminaturals i guarets, amb efectes negatius sobre l’abundància, diversitat i continuïtat dels recursos florals i la conservació dels substrats de nidificació, acompanyat per un augment de la càrrega ambiental de productes tòxics. A escala de paisatge, la intensificació agrícola suposa un fort augment de l’homogeneïtzació, que redueixen la configuració en mosaic i la connectivitat entre hàbitats, amb conseqüències molt negatives per a la biodiversitat en general i per als pol·linitzadors en concret (Benton et al., 2003).
Exposició a plaguicides
Els plaguicides són un component essencial de la intensificació agrícola. S’utilitzen per controlar les plagues i malalties dels cultius i el seu úsés sovint considerat un factor cabdal per assolir els nivells de productivitat característics de l’agricultura actual. Al mateix temps, però, els plaguicides tenen una sèrie d’efectes no desitjats, com ara la contaminació del medi ambient i l’impacte sobre organismes no-diana, entre els quals hi ha els mateixos enemics naturals de les plagues i els pol·linitzadors (Botías i Sánchez-Bayo, 2018).
A grans trets, podem dividir els plaguicides en tres categories: insecticides/acaricides, fungicides i herbicides. Lògicament, els insecticides són els més tòxics per als pol·linitzadors i per aquest motiu el seu ús durant la floració està prohibit. Encara que aquesta restricció limita l’exposició dels pol·linitzadors als insecticides, no l’evita totalment. Quan s’aplica un plaguicida a un camp, part del producte arriba, per deriva, a les flors silvestres que creixen a prop i els pol·linitzadors s’exposen al producte quan visiten aquestes flors per recol·lectar pol·len o nèctar (David et al., 2016). Una alta via d’exposició important és la pols generada durant el procés de sembra de llavors tractades amb insecticida (Krupke et al., 2012). Aquesta pols pot entrar en contacte amb els pol·linitzadors directament o a través de les flors. Molts pol·linitzadors, sobretot les abelles i vespes que fan els nius sota terra, també s’exposen als insecticides acumulats al sòl. Al 2018, davant l’evidència creixent d’efectes negatius sobre els pol·linitzadors (Henry et al., 2012; Gill et al., 2012; Rundlöf et al., 2015), la UE va prohibir l’ús de tres insecticides neonicotinoides en tractaments de camp (EFSA, 2018; Sgolastra et al., 2020).
Els fungicides són substàncies que maten o inhibeixen el creixement dels fongs. La seva toxicitat per als insectes sol ser molt baixa i, per aquest motiu, la seva utilització durant la floració dels conreus està permesa. Tot i així, alguns fungicides poden interactuar de forma sinèrgica amb alguns insecticides, potenciant la seva toxicitat i produint efectes tant letals com subletals (Sgolastra et al., 2017; Albacete et al., 2024a, 2024b). És important tenir en compte que l’exposició a múltiples productes es pot donar encara que aquests s’apliquin per separat i en moments diferents. Per exemple, un insecticida sistèmic (que penetra dins la planta i es distribueix pels seus teixits) aplicat en prefloració pot aparèixer al nèctar i el pol·len del conreu i barrejar-se amb un fungicida aplicat durant la floració. A part d’aquests efectes sinèrgics amb insecticides, alguns fungicides per si mateixos poden afectar el comportament de les abelles (Belsky i Joshi, 2020).
Els herbicides són substàncies utilitzades per eliminar plantes no desitjades. Es fan servir sobretot per reduir la competència de la flora espontània amb els conreus. Com els fungicides, els herbicides tenen una baixa toxicitat per a les abelles, però alguns estudis han trobat que poden causar efectes subletals en diferents espècies d’abelles (Motta et al., 2018; Weidenmüller et al., 2022). A més a més, els herbicides tenen un important efecte indirecte sobre els pol·linitzadors a través de la destrucció de recursos florals i de les plantes nutrícies d’algunes papallones. Moltes de les plantes tradicionalment considerades “males herbes” són una font essencial de pol·len i nèctar pels pol·linitzadors en ambients agrícoles.
És molt important no perdre de vista que, en aquests ambients, els pol·linitzadors es veuen exposats simultàniament a múltiples productes. Diversos estudis que analitzen els residus presents en les provisions de pol·len i nèctar de nius de diverses espècies d’abelles demostren que gairebé totes les mostres estan contaminades i que les barreges de 10 o més productes són molt habituals (Knapp et al., 2023; Nicholson et al., 2023; Sgolastra et al., 2024). En general, els nivells d’aquests residus no són prou elevats per provocar efectes letals però poden incidir de manera subletal. Encara que menys severs, els efectes subletals també condicionen l’èxit reproductiu i per tant el creixement poblacional dels pol·linitzadors (Nicholson et al., 2023; Albacete et al., 2024a, 2024b).
Abans de ser comercialitzats, els productes fitosanitaris han de passar un procés d’avaluació de risc destinat a assegurar que el seu ús no comporta riscos ambientals. Aquesta avaluació inclou una sèrie de tests toxicològics de laboratori, semicamp i camp en els quals s’utilitza l’abella de la mel com a espècie model (EPPO, 2010). Els programes d’avaluació de risc són fonamentals per protegir les abelles i altres pol·linitzadors però presenten algunes mancances, com ara una insuficient cobertura de l’exposició perllongada en el temps (crònica per contraposició a aguda), l’exposició a barreges de productes (en comptes d’un únic producte) i la detecció d’efectes subletals (Sgolastra et al., 2020). Una altra limitació important és la utilització d’una única espècie com a representativa de la gran diversitat de pol·linitzadors (EFSA, 2013). Degut a diferències entre espècies en els trets biològics que condicionen les vies i els nivells d’exposició i també a diferències en la sensibilitat a diferents plaguicides, els resultats obtinguts amb l’abella de la mel sovint no són fàcilment extrapolables a altres abelles i altres pol·linitzadors (Sgolastra et al., 2019).
Urbanització
Un altre procés de canvi d’usos del sòl que ha transformat radicalment el paisatge al llarg de l’últim segle ha estat la urbanització i l’enorme desenvolupament en infraestructures. Aquest fenomen afecta àmplies zones de territori, amb un obvi impacte negatiu sobre la vegetació i els substrats de nidificació i per tant sobre els pol·linitzadors (Clark et al., 2007; Bates et al., 2011) Tot i així, els nuclis urbans amb zones verdes adequadament gestionades poden presentar característiques favorables per als pol·linitzadors, com ara una alta diversitat florística, que proporciona una continuïtat temporal de recursos florals (tot i que sovint amb dominància d’espècies exòtiques) i un ús limitat de plaguicides (McFrederick i Le-Buhn, 2006). Per tant, els efectes negatius de la urbanització sobre els pol·linitzadors poden ser parcialment mitigats amb una potenciació de les zones verdes i una gestió adequada.
Aforestació
Els insectes pol·linitzadors depenen de les flors per a la seva alimentació. Per aquest motiu, les comunitats d’abelles i altres pol·linitzadors són més riques i abundants en ambients oberts que en zones de bosc dens, en què el sotabosc rep poca llum i les plantes amb flors són escasses. A més a més, a les zones obertes la insolació directa permet una termoregulació més eficient, necessària per a l’activitat de molts insectes. Per tant, en zones forestals, les clarianes són un element paisatgístic fonamental per a mantenir la diversitat de pol·linitzadors, tal com demostren estudis sobre abelles i papallones (Osorio et al., 2015; Ubach et al., 2020). En conjunt, l’abandonament de les pràctiques agrícola-ramaderes tradicionals amb el conseqüent tancament dels hàbitats oberts, un fenomen molt estès a la conca Mediterrània en general i a Catalunya en particular (Cervera et al., 2019), està afavorint el declivi de pol·linitzadors en ambients forestals.
Canvi climàtic
El procés actual de canvi climàtic està provocant una ràpida modificació de les condicions ambientals. A la conca mediterrània, les principals conseqüències d’aquest procés són l’augment generalitzat de les temperatures, la disminució de la precipitació i un increment de la freqüència d’episodis de condicions extremes, com ara períodes llargs de sequera o precipitacions intenses (IPCC, 2021). El canvi climàtic pot afectar els pol·linitzadors tant de manera directa, influint en la seva fisiologia i el seu comportament, com de manera indirecta, a través del seus efectes sobre les flors i altres recursos alimentaris. En última instància, aquests efectes poden incidir no només en l’abundància i diversitat dels pol·linitzadors sinó també en la seva distribució geogràfica, la seva fenologia i les seves interaccions amb les plantes (Hegland et al., 2009; Scaven i Rafferty, 2013; Obeso i Herrera, 2018).
En insectes i en altres animals ectotèrmics, l’augment generalitzat de temperatures té un efecte directe sobre la taxa de desenvolupament. Això pot alterar el cicle de vida de les espècies i provocar desajustos temporals entre les diferents fases del cicle i determinats esdeveniments ambientals, com ara l’arribada de les temperatures hivernals, que s’endarrereix progressivament. Algunes espècies poden respondre augmentant el nombre de generacions per any, però en altres espècies l’exposició a temperatures suaus a la tardor i l’hivern provoca desajustos fisiològics i incrementa la mortalitat hivernal (Bosch et al., 2010; Sgolastra et al., 2011; Owen et al., 2013; Ubach et al., 2022).
Diversos estudis demostren, en resposta al canvi climàtic, que molts pol·linitzadors estan avançant el seu període d’activitat (Stefanescu et al., 2003; Dorian et al., 2022), alhora que s’avança el període de floració de moltes plantes (Bartomeus et al., 2011; Kudo i Ida, 2013). Aquests canvis fenològics poden produir desajustos temporals si la magnitud de la resposta no és semblant en la planta i el pol·linitzador, és a dir si un dels dos avança més el cicle que l’altre (Donoso et al., 2016; Montes-Pérez et al., 2025). En definitiva, aquests desajustos poden alterar la xarxa d’interaccions entre plantes i pol·linitzadors, amb conseqüències difícils de predir tant per l’èxit reproductiu dels pol·linitzadors com de les plantes.
Els pol·linitzadors també estan responent al canvi climàtic modificant les seves àrees de distribució geogràfica. Diversos estudis sobre papallones i abellots documenten desplaçaments latitudinals i altitudinals de les poblacions cap a zones històricament més fredes (DeVictor et al., 2012; Kerr et al., 2015). Aquests estudis constaten que les espècies més afectades són les de distribució més meridional. En aquest sentit, cal destacar que, per a un nombre important d’insectes pol·linitzadors, la regió mediterrània suposa el límit meridional de la seva distribució. Això significa que, davant d’un augment de les temperatures, les poblacions mediterrànies ràpidament poden quedar fora del nínxol tèrmic al qual estan adaptades.
El canvi climàtic també afecta els pol·linitzadors indirectament, a través del seus efectes sobre la disponibilitat de recursos florals. Diversos estudis demostren que l’exposició de plantes a escenaris de canvi climàtic pot fer disminuir tant la intensitat de floració com la producció de nèctar i altres atributs florals que juguen un paper important en el comportament de recol·lecció dels pol·linitzadors (Kupler i Kotowska, 2021; Moss i Evans, 2022). La disminució de la producció de mel per part de les explotacions apícoles en anys de sequera és una prova més de l’efecte del canvi climàtic sobre els recursos florals (Vercelli et al., 2021).
Interaccions entre factors d’estrès
És important no perdre de vista que els diversos factors d’estrès a què es veuen sotmesos els pol·linitzadors actuen de manera conjunta, i que poden interactuar no només de manera additiva sinó també sinèrgica (Goulson et al., 2015). Per exemple, en condicions d’estrès nutricional o de canvi climàtic, les abelles són més sensibles als plaguicides (Crone i Grozinger, 2021; Albacete et al., 2023). Això fa que sigui difícil avaluar per separat l’impacte concret de cada un dels factors de declivi dels pol·linitzadors.
Iniciatives per revertir les pèrdues de pol·linitzadors
Les preocupants davallades d’abundància i diversitat de pol·linitzadors han propiciat una sèrie d’iniciatives, tant nacionals com internacionals, destinades a aturar i revertir les tendències negatives. En aquest sentit, la publicació de l’informe de la Plataforma Intergovernamental sobre Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics de les Nacions Unides (IPBES, 2016) (fig. 2) va suposar una fita cabdal. Aquest informe va aportar evidències i va posar xifres a la percepció generalitzada de declivis i va actuar com a catalitzador perquè administracions d’arreu del món impulsessin estratègies de conservació. Entre aquestes, cal destacar la Iniciativa per als Pol·linitzadors de la Unió Europea (EU, 2018-2023) (fig. 2) i els plans de conservació que diversos països europeus, entre els quals Alemanya, el Regne Unit, Irlanda, Bèlgica, els Països Baixos o França. A Espanya, aquest impuls es va concretar amb l’aprovació de l’Estratègia Nacional per a la Conservació dels Pol·linitzadors (MITECO, 2020).
2012; Kerr et al., 2015). Aquests estudis constaten que les espècies més afectades són les de distribució més meridional. En aquest sentit, cal destacar que, per a un nombre important d’insectes pol·linitzadors, la regió mediterrània suposa el límit meridional de la seva distribució. Això significa que, davant d’un augment de les temperatures, les poblacions mediterrànies ràpidament poden quedar fora del nínxol tèrmic al qual estan adaptades.El canvi climàtic també afecta els pol·linitzadors indirectament, a través del seus efectes sobre la disponibilitat de recursos florals. Diversos estudis demostren que l’exposició de plantes a escenaris de canvi climàtic pot fer disminuir tant la intensitat de floració com la producció de nèctar i altres atributs florals que juguen un paper important en el comportament de recol·lecció dels pol·linitzadors (Kupler i Kotowska, 2021; Moss i Evans, 2022). La disminució de la producció de mel per part de les explotacions apícoles en anys de sequera és una prova més de l’efecte del canvi climàtic sobre els recursos florals (Vercelli et al., 2021).Interaccions entre factors d’estrèsÉs important no perdre de vista que els diversos factors d’estrès a què es veuen sotmesos els pol·linitzadors actuen de manera conjunta, i que poden interactuar no només de manera additiva sinó també sinèrgica (Goulson et al., 2015). Per exemple, en condicions d’estrès nutricional o de canvi climàtic, les abelles són més sensibles als plaguicides (Crone i Grozinger, 2021; Albacete et al., 2023). Això fa que sigui difícil avaluar per separat l’impacte concret de cada un dels factors de declivi dels pol·linitzadors.Iniciatives per revertir les pèrdues de pol·linitzadorsLes preocupants davallades d’abundància i diversitat de pol·linitzadors han propiciat una sèrie d’iniciatives, tant nacionals com internacionals, destinades a aturar i revertir les tendències negatives. En aquest sentit, la publicació de l’informe de la Plataforma Intergovernamental sobre Biodiversitat i Serveis Ecosistèmics de les Nacions Unides (IPBES, 2016) (fig. 2) va suposar una fita cabdal. Aquest informe va aportar evidències i va posar xifres a la percepció generalitzada de declivis i va actuar com a catalitzador perquè administracions d’arreu del món impulsessin estratègies de conservació. Entre aquestes, cal destacar la Iniciativa per als Pol·linitzadors de la Unió Europea (EU, 2018-2023) (fig. 2) i els plans de conservació que diversos països europeus, entre els quals Alemanya, el Regne Unit, Irlanda, Bèlgica, els Països Baixos o França. A Espanya, aquest impuls es va concretar amb l’aprovació de l’Estratègia Nacional per a la Conservació dels Pol·linitzadors (MITECO, 2020).
El Pla Intersectorial de Conservació dels Pol·linitzadors Silvestres de Catalunya (PIPOL)
A Catalunya, el Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica de la Generalitat ha impulsat el seu propi pla de conservació dels pol·linitzadors. El primer pas va ser l’elaboració d’un document de diagnosi específica sobre l’estat dels pol·linitzadors silvestres, en el qual es documenta la situació i les tendències dels pol·linitzadors a Catalunya, s’identifiquen les principals amenaces i es proposen uns àmbits prioritaris d’actuació (Bosch et al., 2022) (fig. 2). Aquest document de diagnosi va servir de base per posar en marxa un procés participatiu que ha culminat amb la redacció del Pla Intersectorial de Conservació dels Pol·linitzadors Silvestres de Catalunya (PIPOL) (DTHTE, 2024) (fig. 2), que esdevé l’eina clau per planificar i coordinar les accions necessàries per revertir el declivi de les poblacions de pol·linitzadors i impulsar-ne la conservació fins al 2030. El PIPOL és el resultat d’un intens procés de cocreació en què han participat més de seixanta persones procedents d’universitats i centres de recerca, administracions públiques, el món agrari i productiu, empreses i organitzacions no governamentals, fet que ha permès integrar mirades diverses i garantir un enfocament realment intersectorial. El pla, estructurat segons els sis àmbits prioritaris identificats al document de diagnosi, defineix 11 objectius estratègics i 32 mesures concretes, concebudes com accions executives que s’implementaran progressivament des del 2025 al 2030.
Una de les primeres accions visibles del PIPOL ha estat la creació del portal web de pol·linitzadors de Catalunya, concebut com un espai de trobada i, alhora, com un portal de referència per sintetitzar el coneixement disponible, difondre bones pràctiques i donar visibilitat a les iniciatives que s’estan desenvolupant al territori. Es tracta d’un projecte viu que s’anirà enriquint a mesura que avanci la implementació del pla.
El primer àmbit d’actuació del PIPOL se centra en la implicació de la societat. D’entrada, és important abordar la manca general de coneixement sobre els pol·linitzadors i fer front a algunes idees preconcebudes. Entre aquestes, podem destacar el rebuig generalitzat o fins i tot la por que sovint generen insectes, el desconeixement de l’àmplia diversitat de pol·linitzadors silvestres i la falsa percepció que la major part de la pol·linització és atribuïble a una sola espècie, l’abella de la mel. Per això, aquesta àmbit planteja un doble objectiu: d’una banda, divulgar la informació clau sobre la realitat i la importància dels pol·linitzadors silvestres i, de l’altra, educar la població per aconseguir actituds socials més favorables a la seva conservació. La participació activa de la ciutadania també pot ser un element clau per reforçar el vincle entre societat i conservació. Un bon exemple d’aquesta implicació és el projecte de seguiment de papallones diürnes de Catalunya (CBMS) ,una iniciativa que va néixer fa trenta anys i que actualment compta amb més de 260 estacions de seguiment. Les dades recollides per centenars de voluntaris han permès documentar els importants declivis de papallones als ecosistemes terrestres catalans. Projectes com el CBMS mostren com la implicació de la societat pot contribuir de manera decisiva al coneixement científic i a la conservació de la biodiversitat.
El segon àmbit d’actuació del PIPOL es centra en la millora del coneixement científic. L’objectiu central d’aquest àmbit és ampliar la informació que tenim sobre la diversitat, la distribució, la biologia, l’estat de conservació i les causes del declivi dels pol·linitzadors silvestres a Catalunya. Aquesta millora del coneixement és fonamental per assegurar que els esforços destinats a millorar la situació dels pol·linitzadors a casa nostra s’apliquin de la manera més efectiva possible. Una mesura destacada d’aquest àmbit és la posada en marxa d’un programa de seguiment per a abelles, sírfids i papallones nocturnes. Aquest programa, que serà compatible amb el futur European Pollinator Monitoring Scheme (EUPoMS) permetrà documentar les fluctuacions poblacionals dels pol·linitzadors a Catalunya i avaluar l’eficàcia de les mesures del PIPOL a mig i llarg termini.
El tercer àmbit d’actuació fa referència als es-pais protegits i la conservació dels hàbitats naturals. Els dos objectius d’aquest àmbit són, en primer lloc, identificar i protegir espais d’especial interès per a la conservació de pol·linitzadors silvestres i, en segon lloc, incloure els pol·linitzadors en les directrius de planificació i gestió dels espais naturals protegits. Es parteix de la base que els pol·linitzadors silvestres constitueixen un grup molt divers, amb requeriments ecològics diversos. Una de les mesures que s’emmarquen en aquest àmbit és l’elaboració d’una cartografia dels hàbitats favorables per als pol·linitzadors, que serà una eina clau per orientar accions de conservació eficaces. Un altre exemple de mesura d’aquest àmbit és la iniciativa de les microreserves de pa-pallones que, a través de la protecció i la gestió activa d’espais concrets, té per objectiu protegir 25 espècies de papallones amenaçades.
El quart àmbit (medi productiu agrari) té com a objectiu principal promoure bones pràctiques i conservar i potenciar hàbitats favorables per als pol·linitzadors silvestres en el medi agrícola. Entre altres mesures, inclou la conservació de marges, talussos i altres espais marginals que proporcionen recursos florals i substrats de nidificació, l’elaboració de materials divulgatius i guies tècniques sobre pol·linitzadors silvestres en el medi agrari, i la promoció de sistemes de producció agrícola respectuosos amb els pol·linitzadors. Aquesta darrera acció enllaça amb el cinquè àmbit (productes fitosanitaris) que té com a objectiu millorar l’ús dels productes fitosanitaris i impulsar alternatives per reduir el risc per als pol·linitzadors. Aquest àmbit considera també la millora dels processos de formació dels aplicadors de productes fitosanitaris per optimitzar els tractaments i reduir els riscos sobre els pol·linitzadors i el desenvolupament d’una campanya per potenciar mètodes alternatius a la lluita química.
Un altre objectiu de l’àmbit agrari és assegurar la compatibilitat de l’activitat apícola amb la conservació dels pol·linitzadors silvestres.
El sisè i últimàmbit d’actuació del PIPOL se centra en el medi urbà, periurbà i les infraestructures. Com s’ha explicat, els entorns urbans poden esdevenir espais d’oportunitat si es gestionen adequadament. L’objectiu és aprofitar la gestió de parcs, jardins i zones verdes per adoptar mesures que afavoreixin les poblacions de pol·linitzadors. Entre aquestes mesures destaquen la potenciació
de recursos florals, amb èmfasi en la flora autòctona, l’aplicació de règims de segues que respectin la disponibilitat de flors al llarg de tot l’any, la creació de substrats de nidificació i la reducció dràstica dels tractaments fitosanitaris en aquests espais.
El PIPOL s’integra en un marc europeu del recent Reglament de Restauració de la Natura, una normativa clau de l’Estratègia de Biodiversitat de la UE que estableix objectius vinculants de restauració d’ecosistemes de cara a les properes dècades, en la qual la restauració de les poblacions de pol·linitzadors ocupa un lloc destacat. A Catalunya, el PIPOL proporciona un full de ruta detallat i apel·la a la participació activa de tots els sectors implicats per assolir la recuperació d’aquest important grup d’insectes, del qual depenem, tant pel seu valor ecològic com pel seu paper fonamental en la producció d’aliments.
